És cert que els governs tenen protocols d’actuació en casos extrems, però com tot a la vida, el paper ho aguanta tot i la realitat és ben diferent. L’ésser humà per definició li costa molt prendre mesures extremes, dures i contundents fins que no és massa tard o està al penya-segat. Aquest fet va relacionat normalment amb els polítics o dirigents, als que prendre decisions que als “votants” no ens agrada i ens afecta negativament, produeixen malestar o crítiques que ningú està disposat a assumir. Això no és una crítica, és una realitat (potser no passa en tots els casos, però és el més habitual).
Hem passat d’una situació llunyana (Xina) on fèiem molta broma, a una més propera (Itàlia) de la qual no sabíem molt bé què passava i, finalment, un joc dels desconcerts on tothom estava esperant a veure què deia el que està per sobre per fer el mateix, justificant sempre que el superior ha dit que…, a partir d’aquí efectes en cascada. Això no passa només en la política, passa a tot arreu i en tots els casos, ens falta la capacitat d’actuar en conseqüència amb la realitat que vivim.
A nivell de la població, reitero, amb certa lògica, però irracional, ens trobem en la mateixa situació. Que col…s fem anant en massa als súpers a buscar paper de WC? Cues als estancs? Podria trobar mil exemples per descriure aquestes setmanes en què tot ha estat un espectacle.
Concepte a destacar: el confinament. La responsabilitat individual i social que alguns no tenen, ni tindran, és un exemple clar. Hem de fer un gir en el concepte de comunitat que s’ha anat deteriorant amb el temps. Tenim una situació sanitària d’urgència, però marxem a les segones residències com si això fossin unes vacances, olé!!! a passar el cap de setmana, de veritat? Després demanem responsabilitats a tothom, ja que el que passa sempre és culpa d’un altre, mai nostra. He estat llegint un article que li feien a una senyora que va estar al camp de concentració de Mauthausen, el que us recomano, per valorar el que tenim i el drama que fem per quedar-nos a casa en una situació tan greu com aquesta, això sí, amb Internet, Netflix, calefacció i totes les comoditats del món. Si us plau, no fotem conyes en una situació com aquesta……..
Dins d’aquest context, evidentment tenim l’aspecte sanitari, prioritat sempre i en tots els casos, però també l’aspecte econòmic del que no ens podem oblidar. Per abordar l’aspecte sanitari d’aquesta pandèmia, inevitablement generarem un impacte econòmic, reitero, inevitable i irremeiable.
A diferència de la crisi del 2008, en què Europa va decidir tancar l’aixeta i deixar que la població fos la perjudicada i damnificada de la situació (en bona mesura per culpa nostra al viure per sobre de les nostres possibilitats), però també per una immensa bombolla financera i irresponsabilitat completa provocada per aquells que després vàrem haver de rescatar, com les Caixes i els Bancs. Ara sembla que tenen clar que s’ha d’injectar capital (fer bitllets) per garantir la solvència de les famílies i empreses, on també, i que ens quedi molt clar, seran també les entitats financeres les que en sortiran guanyant amb el tema amb grans beneficis a curt, mig i llarg termini.
Injectar capital és la solució, evidentment, com ho hauria d’haver sigut al 2008, per molt que determinades persones plantegessin que això produiria una devaluació de l’Euro (un altre concepte que dona per fer mil articles això de la Unió Europea).
El problema no està tant en injectar diners, que sembla que ho tenen prou clar, sinó en el COM, QUANT i en QUÈ s’utilitzen i amb quin objectiu primari, secundari i terciari.
La UE ja ha dit que injectarà 750.000 mil milions d’euros, de moment l’estat Espanyol uns 200.000 mil milions d’Euros (corre una “conya” a les xarxes que diu que ens donin un milió a cada ciutadà i encara quedarien 150.000 milions, el que denota també la poca capacitat de càlcul que tenim tots plegats), tot i ser una “conya” i un càlcul equivocat, te relació amb el que he recalcat abans (COM, QUANT, i en QUÈ).
On han d’anar aquest diners? Està clar que en primera instància a la sanitat pública, que estan en primera línia de defensa de les persones i de la seva salut, els diners que calguin, de la forma més ràpida possible, però sempre amb coherència amb les necessitat que manifesten els professionals, no en allò que algun “il·luminat” pugui pensar (els professionals són els únics que poden establir les necessitats en una situació d’emergència, els altres a callar, posar-nos al seu servei i punt).
Com és lògic, després de cobrir les necessitats sanitàries i la dels col·lectius més vulnerables, les que siguin necessàries, el paquet de mesures econòmiques a empreses, autònoms i treballadors ha de ser la prioritat absoluta, però en quin ordre?
Dons bé, la solució és que no hi ha ordre prioritari, ha de ser de forma coordinada i el que és més important, en equilibri, l’empresa perquè no baixi la seva producció, els autònoms perquè segueixin actius i els treballadors perquè no perdin les seves feines i sobretot el seu poder adquisitiu “salari” (la gran mentida de la reforma laboral que va aprovar el govern de l’any 2012).
Així és, ha de ser un “vas” comunicant entre aquests agents, si les empreses no produeixen han d’acomiadar a les persones, si les persones no tenen feina o perden poder adquisitiu, no fan consum i encara hi ha menys demanda de productes, que porta a més acomiadaments i així en un “bucle” negatiu i una espiral que porta a un escenari dramàtic. Per tant, cal que la injecció econòmica sigui equilibrada en un “sotrac” temporal que mantingui la idea que és un tema conjuntural i no estructural.
Aquest “sotrac” global i temporal és una paralització de la producció i l’economia durant un temps determinat, més el període de reactivació que no serà fàcil ni ràpid (una altra de les prioritats de la injecció econòmica, la velocitat d’implementació). Per tant, l’estat i altres agents com les entitats financeres (sí i sí, també elles) han d’assumir la totalitat de les despeses fixes de les empreses, autònoms i treballadors (consums, hipoteques, préstecs, assegurances, etc) tot el que suposi una despesa fixa, més una contraprestació econòmica per tot allò que sigui de primera necessitat mentre duri aquesta crisi. Si a aquest fet sumem els impulsos que seran necessaris per una reactivació, a mi em surten molt més de 200 mil milions d’euros (els EEUU ja estan parlant de 1 bilió de dòlars, de moment).
Si tenim en compte que la UE té més de 513 milions de persones i els EEUU un total de més de 327 milions, veurem que els 750 mil milions amb els que ha dotat la UE es queden curts, molt curts.
Senyors/es de la Unió Europea, a veure si es deixen de tonteries i d’una vegada per totes es coordinen en una solució global d’un problema global, fan les coses bé i defensen els interessos de tots i no d’uns quants, cobrint el seu cul com fan sempre.
En la segona part d’aquest article, i tenint en compte el context que he explicat en aquesta primera part, intentaré aprofundir quina afectació tindrà aquest “sotrac” en les entitats esportives.
Comentaris…