Un vegada establert el context socioeconòmic que explicava en el primer article (que recomano llegir per entendre aquest altre), entraré a explicar sota el meu punt de vista quin impacte patiran les entitats esportives.

M´he esperat uns mesos per poder veure amb una mica més de perspectiva la situació que tenim i la que vindrà (no siguem ingenus en pensar que això acaba aquí i que a curt termini tot serà igual).

Dit això, també m’agradaria exposar que tots els sectors són molt importants (sanitat, educació, transport, autònoms, indústria, petit comerç, cooperatives  entre molts d’altres) que social, econòmica i estructuralment són de vital importància, les quals també necessiten el suport i estímul que calgui. Però en aquest cas jo em referiré a les entitats esportives, sobretot les que estan considerades sense ànim de lucre (Clubs i Associacions esportives o qualsevol altre forma jurídica).

La definició de les entitats esportives sense ànim de lucre és:

S’entén per club esportiu o associació esportiva, qualsevol entitat privada amb personalitat jurídica i capacitat d’obrar, formada per persones físiques, els objectius bàsics de la qual són el foment, el desenvolupament i la pràctica continuada de l’activitat física i esportiva, sense cap afany de lucre.

És a dir, que la seva finalitat és el foment i desenvolupament de l’esport, sense afany de lucre, o en seu defecte, no per fer negoci.

La traducció “d’afany de lucre” que és la legalment correcte, no significa que no es puguin guanyar diners, sinó que aquests possibles guanys s’han de reinvertir en els propis objectius bàsics fins a obtenir un resultat “0”.

La diferència entre una Empresa esportiva i una Entitat esportiva (Club), és múltiple, però específicament en el tema econòmic. Una Empresa guanya diners i es lucra (legítimament) i una Entitat reinverteix aquests diners en la pròpia activitat, per tant, ho reverteix a la pròpia societat per generar una millora dels seus serveis i la seva promoció esportiva.

Una vegada explicada la diferència entre una empresa i una entitat, cosa que no hem sabut fer mai (penso que és del tot important) la ciutadania ha de saber la diferència entre una cosa o una altra perquè sigui capaç de donar-li el valor que té, que és molt.

Les entitats esportives viuen de les quotes dels seus associats, dels seus patrocinadors i de les subvencions de les administracions públiques com a norma general. També podrien fer-ho de l’explotació de serveis esportius complementaris (gestió d’equipaments) que puguin augmentar els seus ingressos, resultat dels quals aniran sempre a millorar la capacitat esportiva i els serveis que oferta.

Aquesta situació fereix de mort les entitats esportives? La bona notícia és que NO, no les fereix de mort PERÒ les deixa molt i molt debilitades i sense capacitat de reacció, sobretot les que gestionen equipaments esportius que en aquests moments reben un impacte major en els seus ingressos i que hauran de reduir el seu personal generant una davallada dels seus serveis.

Una reducció de personal o reducció econòmica dels salaris devalua la feina dels professionals dedicats al món esportiu, situació totalment injusta per a la majoria de treballadors. La plantilla és estratègica dins del servei, per tant, la part més important per aconseguir els objectius de les persones.

La mala notícia és que NO seran, NI estaran en disposició de mantenir el nivell esportiu de formació, rendiment o alt rendiment com fins ara, hem de ser conscients de que a curt termini serà impossible mantenir-ho. Una situació de paralització com aquesta, que no seran 30 dies, ni 60, sinó més, bastant més, produirà un impacte brutal en la capacitat de les entitats que hauran de reduir les seves despeses en la part de rendiment, és i serà inevitable.

Les entitats estaran obligades de forma irremeiable a replantejar el seu model de nivell de Club i fer un “impàs” fins recuperar l’estabilitat econòmica, que en bona part anirà en consonància amb el poder adquisitiu de les famílies (previsions del 19% d’atur per l’any 2020).

En aquest sentit, cal reformular i creure el paper que fan les entitats a la societat, per tant, reclamar (jo diria que exigir) a les administracions públiques amb poder de legislar perquè abordi un canvi ESTRUCTURAL i no conjuntural del paradigma esportiu, JA QUE L’ESPORT ÉS UNA ACTIVITAT ESSENCIAL:

• Tipus d’IVA en les inversions que fan els clubs (ha de ser 0 si és tant important).
• Tributacions a la Seguretat Social dels treballadors amb poca jornada de treball i que està dedicada precisament al benestar de la població o entrenaments de nens/es en equips de base.
• Eliminar els impostos (si les entitats sense ànim de lucre, dediquen tots els seus recursos a la reinversió en la societat i en oferir més serveis, cal pagar impostos que redueixin aquesta aportació a la societat?)
• Eliminació de canons de concessions que permetin una millor sostenibilitat del sistema esportiu.
• Prioritzar que puguin ser les entitat sense ànim de lucre (que estiguin preparades) les que obtinguin major puntuació en els concursos públics de gestió, bàsicament per la seva acció social.
• Augmentar les subvencions públiques en un sector que potencia la salut, l’educació, la formació i els valors de la nostra societat.
• Millorar notablement les instal·lacions públiques del país i dotar-les de més recursos perquè tota la població pugui fer esport.

Hem vist la desfermada necessitat de la població per fer esport a casa, mantenir l’activitat física online, el balcons, les terrasses, amb tot tipus d’elements inèdits per fer-ho. Ara que podem sortir a fer esport al carrer, veiem milers i mils de persones que surten a córrer o en bici pels carrers que ens fa pensar que potser en el nostre dia a dia no li donàvem prou valor.

Si fem us seguiment de la quantitat de persones que fan esport al nostre país,  el Consell Català de l’Esport fa anys va promoure una enquesta d’hàbits esportius a Catalunya, segons l’enquesta, el 50,5% de la població catalana de més de 15 anys diu que fa esport. Aquesta dada és prou important perquè algú tingui clar (administracions públiques) que l’esport és VITAL pel dia a dia de la població catalana, sent un sector a dimensionar i protegir com element part de la solució i no del problema.

En pròxims articles faré referència a explicar què és una instal·lació esportiva, què significa, quin tipus de públic tenim i què busca cada un d’ells, ens sorprendrem de veure les necessitats que cobreix més enllà de fer esport, cosa que pràcticament cap administració és capaç de veure.

Adjunto el quadre de pràctiques esportives a Catalunya on es demostra que l’esport més practicat a Catalunya és la Natació (en totes les seves versions), per tant, cal pensar que és una necessitat estructural disposar de les instal·lacions adients per fer-ho. Si el 24% dels practicants a Catalunya (1 de cada 4) practica la natació serà perquè les persones demandem aquest espai com a part de la nostra vida quotidiana.

Font: Observatori Català de l’Esport, 2017; a partir de CIS, 2014